A tota màquina!

Avui el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, el mateix que té a gairebé tots els diputats substituïts per implicació en delictes de tota mena, ha tombat les esmenes a la totalitat presentades per l'oposició a la Llei de Senyes d'Identitat. L'argument bàsic de l'oposició és que el PP ha obviat els informes del Consell Jurídic Consultiu que afirmen que la Llei no és necessària. Que vol dir que no fa falta.

Però a ells els en fa, de falta. I molta. Pensem que encara cueja el paperàs de l'encara alcaldessa de València. Jo no entenc perquè encara ningú l'ha obligada a dimitir després d'un ridícul còsmic seguit d'una intervenció per disculpar-se que acaba amb aquella riallada esgarrifosa afirmant que al menys tindrà “la paternidá o la maternidá” d'alguna paraula nova.

I encara més. Estan a noranta dies d'unes eleccions que prometen escombrar-los fins on ells mai haurien pensat que anirien. Al carrer. I molts d'ells, sense la protecció i l'empar que es fan els uns als altres, poden acabar fins i tot a la presó.

De manera que per a ells, aquesta llei nyap és molt necessària. Vital, diria jo. Perquè si aconseguiren que els valencians ens posarem a discutir si a la paella es pot posar o no carxofa, i si se li'n posa i se li diu paella això ja no és valencià genuí, aleshores, igual es deixàvem anar-se'n sense demanar-los comptes per totes les malifetes, robatoris i atracaments sense escrúpols que ens han fet patir i que encara suportem.

I si, de passada, aconseguiren que ens tornarem a engrescar en una picabaralla amb els catalans per qualsevol cosa, ja bavejarien de gust.

Però ara el seu problema és un altre. Tenim millor accés que mai a la informació. Els seus mitjans de propaganda de sempre ja no els mira gairebé ningú. Fins i tot Canal9, quan la van tancar per fer contents als ideòlegs (per anomenar-los d'alguna manera, perquè de burros en són i prou) de la FAES, se'ls ha girat en contra. Les persones d'una edat, s'han quedat sense l'Alqueria Blanca. I ara, allà on va el President, el reben amb crits i li diuen “moniato”. I la seva vàlua es tanta, que ni els mandarins del seu propi partit el volen com a candidat. De l'alcaldessa del cap i Casal no en parlaré. Avui, no. Però és que se n'ha hagut d'anar Cotino, a plantar caquis, diu, després d'haver tractat de comprar el silenci de les famílies de les víctimes del metro. I Blasco, que la darrera que feu fou robar els diners dels pobres per comprar-se pisos i locals al centre de València. Uns pisos que, gràcies als seus, han baixat de preu segur. I a la cúpula de Camps (“el cureta” que li deia el Bigotes) li demanen trenta anys de presó. I només per començar. I Fabra (Carlos) tancat a la presó. I seguiria i no acabaria.

I els valencians amb una taxa d'atur brutal. I amb una Sanitat mutilada. I amb una Educació que fa pena, excepte per subvencionar escoles concertades, privades i demés. I amb una Dependència que ni està ni se l'espera. I amb les mateixes infraestructures que teníem fa deu anys (útils, vull dir. D'acudit en tenim per donar i vendre. Fins i tot tenim uns estudis cinematogràfics aturats).

Però ara resulta que els ha arribat el temps electoral i veuen que se'n van. I que a les falles, només hi ha un ninot indultat. La resta van al foc. I es veu que aquesta imatge, juntament amb la brama que ja veuen de la gent que està, que estem, molt indignats (al meu poble diuen “com el tio de la veta”), els espanta. I han de fer alguna cosa. I corren. Corren cap endavant a tota màquina. Tan com poden.

A mi em recorden aquells personatges de “La gran evasió”. Són dos oficials anglesos que s'han escapat d'un camp nazi i que són descoberts en pujar al tren a una estació. Aleshores fugen pel mig de l'andana atapeïda de gent. Al seu darrere, l'oficial alemany crida “tothom a terra”. I ells, desesperats, continuen corrent sense adonar-se'n que ja corren sols. Que tota la gent s'ha estirat al terra de l'andana. L'espectador ja veu que estan perduts, abans que els abaten. Però, si fóreu vosaltres, no seguiríeu corrent? Doncs això fa ara el PPCV (que amb aquestes sigles sembla una antiga república soviètica).

Per aquesta raó volen que, per Llei s'afirme que el valencià és una llengua diferent de totes. Però tots sabem que cap d'ells la parla ni li importa.

I volen que la bandera siga única al món. I que l'himne de l'Exposició compost pel mestre Serrano siga l'únic himne que puguem escoltar els valencians (I el faller, també. Però només al març).

Segurament, la nova Llei no inclourà com a signe d'identitat el tindre més parlamentaris que enlloc del món imputats per delictes econòmics. Veieu? Això estarà bé. Fins i tot ells, que no saben fer la O amb un canut, faran una cosa ben feta. Allò dels diputats delinqüents no serà cosa dels valencians. Només ho serà d'aquells que semblen una república soviètica, d'aquelles que ja han desaparegut. (Per exemple, Uzbekistan era YCCP). I allà també en donaven amb un sifó, amb les senyes d'identitat. La falç i el martell estaven a tot arreu.

La que ens faltava!

 

Aquest darrer diumenge es va fer la Crida (que molts mitjans s'entesten en anomenar la Cridà) a les festes falleres. D'aquest acte, ha quedat tot en una anècdota amb l'excepció del memorable discurs de la encara batllessa de València, la inimitable (ara s'ha vist clar que imitar-la és impossible) Rita Barberà. D'aquest discurs s'ha dit segurament tot el que es podia dir i més encara. Hi ha un menyspreu al Valencià (que és el català que es parla al País Valencià) absolut. I una manca de coherència que no es pot creure si no s'ha vist abans el vídeo.

De seguida, xarxes socials, mitjans de tota mena se n'han fet ressò. Fins i tot Libertad Digital!

Però a mi em sembla més escandalós el discurs demanant disculpes d'aquesta dona. No només perquè les demana en Castellà. Això, venint d'ella que tots sabem que se'n fot del Català i que ni el parla ni l'entén ni li interessa, seria el menys important. No. Em fa més mal és que tampoc no sap parlar Castellà amb una mínima correcció (parla manxec, amb aquelles terminacions dels participis en -ao, “m'he quedao en blanco”) i tampoc amb gaire coherència.

I, amb tot, això no és el pitjor, al meu parer. Ja no és que no sàpiga parlar bé cap llengua. Cap ni una. És que, a més a més, ella demana disculpes a la seua manera i considera que el “tema ya está zanjao”. Que vol dir que ella pensa, si d'això se'n pot dir pensar, que està per damunt del bé i del mal. Assumeix totes les crítiques, diu més endavant. Però no arriba a ser conscient que més enllà de demanar disculpes, quan un càrrec públic posa la pota fins on ella ho ha fet, assumeix la responsabilitat. I, com a mínim, presenta la dimissió.

Però això no val per a ella, que va tindre “un mal dia” després de vint-i-quatre anys de grans discursos en grans escenaris, i places de bous, etc., etc.

El problema rau en que es pensa que és batllessa de València per la gràcia de Déu.

Aquest personatge i altres com ella, com ara el mateix president Fabra són els mateixos que impulsen aquell desficaci que es dirà “ley de las señas de identidad del pueblo valenciano” (que serà en castellà perquè en valencià són analfabets) i que dóna per fet que personatges amb aquest bagatge cultural tan immens són els qui ens han de dir què hem de fer i què no hem de fer. Quines coses són genuïnament valencianes i quines no ho són. Ells.

I aquests són els que han de defensar la llengua. Uns individus que no en dominen cap.

Cavallers. Des d'aquest final de febrer, em pregunte com pot haver arribat València a tindre a una dona com aquesta vint-i-quatre anys de batllessa i no haver-se enfonsat del tot. O com podem haver suportat tants i tants anys de desgoverns valencians, primer amb aquell president Lerma que mai va arribar a treballar en res que no fóra ser President de la Generalitat, que continuà amb un subjecte com Eduardo Zaplana, que començà en política per a forrar-se i acabà de conseller a Telefónica, va seguir amb el somrient Francisco Camps (que ja només falta que també acabe a la presó per corrupte com sembla que ho faran quasi tots els membres del seu govern) i acaba amb aquest Alberto Fabra que, per no voler-lo, ni el volen de candidat els del seu propi partit.

Doncs bé. Els valencians hem sobreviscut a tot aquest túnel fosc llarg i terrible. Com ho hem fet a aquell altre túnel, el del metro on no hi havia els sistemes de frenada que van dur a la mort a quaranta-tres valencians i que encara no ha acabat de trobar cap culpable.

Si hem superat el desastre del Cabanyal, de l'Horta, de la Ciudad de la Luz, de Terra Mítica, de la Ciudad de las Artes y las Ciencias, al desmantellament de l'Institut d'Investigació Príncipe Felipe, a les retallades brutals en Educació, Sanitat, Dependència. O en infraestructures, que tenim les mateixes que teníem fa deu anys. (de profit, vull dir. De les altres, des d'aeroports fins a trolley-busos amb pretensions).

Si ja no tenim ni un sol mitjà públic de comunicació en català perquè ens els han llevat tots. Ni un, n'han deixat.

Si hem aconseguit superar vius unes taxes d'atur que fan feredat, un empobriment generalitzat que ens deixa com a regió pobra però que es veu obligada a continuar finançant a un estat rapinyaire.

Si ens veiem obligats a mirar a les forces d'ordre quasi com si ho foren d'ocupació.

Si...

Si hem passat tot això i més i encarem aquest any 2015 amb un somriure il·lusionat al rostre, és perquè som un poble molt més dur del que sembla. I perquè tenim clar que el canvi de veritat és a tocar.

I ara, gràcies a la impagable Rita Barberà, els únics que els quedaven, el món faller, han vist que l'únic que els interessava a tota aquesta colla era aprofitar-se'n. Fer-los creure que eren importants. Al llarg de molts anys, massa, havien segrestat també la festa de les falles. Una festa que només volien com a aparador per a exhibir-se ells, com si fóren els grans prohoms del País.

Afortunadament, en un minut escàs, ella va quedar, representant a tots els de la seua colla, com el que és en realitat. Una ignorant prepotent. Però amb data de caducitat. Al maig d'enguany.

El transport nuclear pel davant de casa.

Ara s'ha sabut que els residus procedents de les centrals nuclears d'Ascó i Vandellós aniran per carretera, tres vegades al mes cap al País Valencià. Allà, es reuniran amb els procedents de Cofrents i aniran tots cap al magatzem de residus d'alta activitat de Villar de Cañas, a 60 km de Conca. A les comarques de Castelló, circularan per la costa i travessaran 13 municipis. Ja sabem que Greenpeace ha posat el crit al cel i que l'ajuntament de Castelló (es veu que és un dels municipis afectats) diu que confia plenament en el Ministerio.
També sabem que el Ministerio no s'ha molestat ni tan sols en avisar del que travessarà les carreteres que passen pel costat de sa casa els responsables dels ajuntaments afectats.
Però el que no sabem molts de nosaltres és què és, aproximadament, què són aquests residus.
Per això vull fer una petita explicació.
Les centrals nuclears que estan en servei ara mateix a l'Estat Espanyol són del tipus PWR o BWR (reactors amb aigua a pressió o en ebullició). I el combustible que usen és urani enriquit. L'urani és un metall pesant que té dos isòtops. El 235, que és fissible (això vol dir que si se'l bombardeja amb neutrons llençats a una determinada velocitat, el seu nucli es trenca aproximadament per la meitat). Aquest procés desprèn una enorme quantitat d'energia. I també es desprenen més neutrons i uns residus que són molt radioactius (per exemple el cesi 136 o el iode 131). Aquests darrers, tenen un període de semidesintegració de 13 dies i de 8 dies respectivament.
El període de semidesintegració és el temps que triga un material radioactiu en baixar les seves emissions a la meitat.
L'altre isòtop de l'urani és el 238. Aquest no és fissible, que vol dir que no serveix com a combustible nuclear.
L'urani natural conté aproximadament, un 0,7% d'urani 235 i un 99,3% d'urani 238. Per aconseguir usar l'urani com a combustible nuclear, cal enriquir-lo en l'isòtop 235. Aquest és un procés llarg, car i difícil. Les centrals, usen urani enriquit fins a un 3 – 4% d'urani 235. Aquesta és una tecnologia de doble us. Si s'enriqueix més, s'aconsegueix urani altament enriquit (del 90% d'urani 235) que s'usa en armes nuclears.

Un gran problema de les centrals nuclears consisteix en la gestió del combustible usat. Aquest, que recordem conté, aproximadament, un 96 – 97% d'urani 238, ha segut bombardejat amb molts neutrons al llarg de la seva vida útil. I només genera energia la fissió de l'urani 235. Què passa, doncs, amb aproximadament el 96 – 97% dels neutrons, que han de entropessar, estadísticament, amb àtoms d'urani 238?

Els àtoms d'urani 238 absorbeixen aquests neutrons. A continuació, emeten dos electrons i es transformen en àtoms d'un element diferent. El Plutoni 239. Aquest element no existia al planeta Terra fins el 1940.
Aquest element, també es pot usar com a combustible nuclear (igual com ho és l'urani 235) però no hi ha cap central operativa que l'use. L'altra utilitat que té és com a explosiu nuclear.
Aquest plutoni 239 és el residu perillós que es genera a les centrals nuclears. D'entrada, com que el combustible gastat és molt radioactiu i aquesta activitat genera molta calor, es manté un temps en piscines d'aigua molt ben destil·lada fins que la seva temperatura es manté baixa. Mesos o anys.
Aquestes piscines són les que, en l'accident de Fukushima es van esquerdar, es van quedar en sec i van deixar que part d'aquell plutoni emetés molta radiació directament a l'atmosfera. Per evitar-ho es va arribar a llençar aigua amb helicòpters blindats. A les centrals espanyoles, aquestes piscines ja estan plenes. Fins ara, la única solució trobada era o enviar aquests residus a un cementiri nuclear estranger, construir més piscines a les pròpies centrals o fer un cementiri propi. Aquest és el que s'ha construït a Villar de Cañas.
Per al transport d'aquests residus s'usen uns contenidors d'alta seguretat anomenats popularment “castells”. Aquest seran els que travessaran les nostres comarques. I aniran al dipòsit de Villar de Cañas on s'emmagatzemaran uns quants anys. Després d'uns anys, cent per exemple, ja es pensarà on fer un enterrament a un dipòsit geològic profund.
Però el problema d'aquest plutoni és molt greu. El període de semidesintegració del plutoni 239 és de 24200 anys. Això significa que la seva activitat només baixarà a la meitat després de 24200 anys.
Si suposem que l'activitat d'una mostra radioactiva ha baixat pràcticament a zero després de 10 períodes de semidesintegració (aleshores seria de menys de un 0,1% de l'activitat inicial) en el cas del iode 131 això serien 8*10 = 80 dies. En el cas del cesi 136, 13*10 = 130 dies.
En el cas del plutoni 239, 24200*10 = 242000 anys.
Durant tot aquest temps, el plutoni serà perillós, perquè la velocitat de desintegració és independent de qualsevol cosa que nosaltres puguem fer. Només el podem confinar i esperar que res ni ningú obri aquests magatzems. Ni un eixlebrat ni  un terratrèmol, per esmentar dues possibilitats.
Però cal pensar que 242000 anys són molt temps. Si en lloc d'anar endavant anàrem enrere, ens trobaríem amb els coetanis d'Atapuerca.

Elogi de la moderació

Acaba de dir el senyor presidente, don Mariano Rajoy Brey, que espera que a Catalunya s’acabe imposant el seny. I ell entén per seny que tot continue com està. Que els espanyols puguen seguir fent acudits de catalans gasius, imitant l’accent català en parlar castellà com a sinònim de ridícul, abocant impúnement foc i flama des de periòdics, radios i televisions i que ningú els diga res. Perquè això és la moderació. Que puguen seguir expoliant al Principat, al País Valencià o a les Illes any rere any i que no passe res. Això també és assenyat. Que les infraestructures bàsiques estiguen segles per fer (encara tenim ancho ibérico, de cuatro pies castellanos per a les vies del tren), això també deu ser assenyat i moderat.

I demanar el contrari és extremisme, impossible, insolidari i ves a saber quantes coses més.

És precís que sapiguem, catalans, valencians i mallorquins, que el castellà, que ells anomenen espanyol, és la llengua que té més futur del món, com ja digué el padre Astete, “porque el francés y el inglés, están tan gastados que no lo podrán sustituir”. Assenyat és, mentre es financen sense cap mena de vergonya ruïnosos projectes de submarins que s’enfonsen, retallar les pensions dels jubilats, les prestacions sanitàries, les beques de tota mena, les despeses per als dependents, i el que vindrà.

Assenyat és disposar d’una gran xarxa d’ambaixades massa grans en les què no s’aclareix res i que costen el que no es té. O tindre un ambaixador al Regne Unit que ni tan sols parla anglés. Assenyat és gastar-se una fortuna promocionant una candidatura per al Madrid olímpic 2020 que pergué fins i tot davant d’Estambul. I on anaren quasi dos-cents convidats. Assenyat és també el paperàs de la insigne alcaldessa, del “relaxing cup of café con leche”, o de la vaga d’escombraries, o de l’Spa mentre hi havia tres mortes en el desastre del Madrid Arena. 

Per a don Mariano, tot això és assenyat. Com ho va ser enviar a la legión a fer maniobres pels carrers de Barcelona, o amenaçar amb que sense Espanya Catalunya no pot sobreviure ni un sol segon. Assenyat és provocar al Regne Unit a través de Gibraltar; i ho és més encara amagar les conseqüències quan arriben. Assenyat és gastar-se el que no es té en trams i trams d’AVE que de vegades ni es poden posar en marxa o que s’han de subvencionar sense límit, fins arribar a un bitllet Barcelona Oviedo per trenta euros quan un bitllet de rodalies Castelló València en costa sis.

Assenyat és mantindre les xarxes de rodalies en males condicions per tal que ho hi haja alternativa real al vehicle privat.

Assenyat és declarar ara que s’han perdut 36000 milions d’euros dels deixats als bancs però que aquests ja poden declarar beneficis. Assenyat és tindre a tota mena de responsables polítics, de qualsevol nivell, involucrats en casos de corrupció. En qualsevol ciutat, comunitat, diputació, o en el govern central.

Fins i tot, es veu que és molt assenyat que la família real també semble estar fins al capdamunt de negocis tèrbols. Això es veu que és extremadament assenyat.

També deu ser assenyat tindre sis milions d’aturats, fer propaganda a l’estranger que ací ara tenim uns sous competitius fins i tot amb la Xina i seguir tan tranquils afirmant que la economia ja està millorant.

I, finalment, deixeu-m’ho dir que soc del nord del País Valencià, assenyat és tindre un aeroport buit que, a més, no és apte per tal que els avions que podrien vindre, maniobraren.

Si, don Mariano. Tot això és assenyat.

I els que gosen dir que tot això, o al menys una part d’això no és assenyat, o fins i tot que això no es pot suportar més, són uns extremistes.

Perquè al capdavall, la Raó, la única raó, la tenen vostés. Tant és que tot el món els gire l’esquena. Ja tornaran. Com ho han fet tots els països que s’han independitzat del Reyno de España.

Doncs mire, don Mariano. No. Tot això no és assenyat. És impossible de mantindre. Per això els catalans estan com estan. I els mallorquins. I els valencians es veu que ja comencem. Perquè només ens falta que ens expliquen, a nosaltres, que és assenyat i què no ho és. I que, a més a més, els qui ens ho expliquen siguen vostés.

Josep Usó

Cap on anem?

Quan jo era un xiquet, encara vivia Franco. I en algunes cases del poble, encara es veien rètols pintats amb negre que deien Franco! Franco! Arriba España! Aquelles cases no s’havien pintat des de la guerra.

A ma casa, s’escoltava la Pirenaica. Pràcticament no s’entenia res, mentre el pare canviava de freqüència perquè contínuament l’estaven interferint. I també escoltàvem l’emissió en castellà de la BBC. Dels noms, recorde un periodista que es deia Harry D. Bilius. I, al migdia i al capvespre, totes les emissores de ràdio, connectaven amb radio Nacional de España i emetien “El parte”. Les notícies només eren aquelles. I la premsa, del Movimiento. A Castelló, tocava el diario Mediterráneo.

Quan anàvem a l’escola, no podíem dir que escoltàvem la Pirenaica o la BBC. Perquè podíem prendre mal. Ningú era de fiar. Ni tan sols la pròpia família.

Em sembla que als actuals governants d’Espanya els agradaria tornar a aquesta època. Pot ser, malgrat les aparences, mai s’han mogut d’allà. Toleren malament la crítica. I tendeixen a oblidar que no ixen a les monedes com eixia el dictador amb la llegenda “por la gracia de Dios”. Ells estan on estan perquè el poble els ha triat. I el poble té, tenim, tot el dret de equivocar-nos. I de triar-ne uns altres. O, si no ens compon el joc perquè el veiem ple de trampes, a canviar-ne les normes. Unes que no permeten abusos com els que ara estem patint. Perquè ara ja estem arribant a uns extrems veritablement insuportables. Descobrim que els mateixos governants que estan imputats per delictes que sempre es poden assimilar amb el llatrocini, retallen les ajudes als dependents; només cal veure el vídeo de la senyora que ve la Pobla Llarga. Retallen les condicions laborals dels treballadors que han costat desenes d’anys de dures lluites i sacrificis terribles. Només cal recordar que, quan es demanava la reducció de la jornada laboral de divuit hores al dia, l’argument més sòlid dels patrons era que “al final, no voldran treballar”. Ara mateix, quan a algú se li exigeix treballar sense horari per un sou de misèria, l’excusa és que “això és la crisi”. Tantmateix, aquests mateixos govenants han permés, sense cap escrúpol, que des dels bancs es robés, amb total impunitat, els estalvis de tota la vida de centenars de milers de persones confiades, incloent-hi jubilats, nadons, persones analfabetes o, fins i tot algun mort, només considerant-los com a “experts en finances”. Als valencians, a més, després d’anys d’enlluernar-nos amb projectes impossibles, faraònics i ruïnosos, ara se’ns desposseeix de la televisió valenciana, només perquè és en valencià. Això després d’haver prohibit, sense cap base legal homologable, la recepció de TV3, que al capdavall, es feia a través d’una xarxa privada de repetidors.

Molts d’aquests fets, signifiquen que els nostres governants no respecten, quan no els convé, la propietat privada. Com en la fantàstica llei d’urbanisme valenciana que obligava els propietaris a vendre als grans especuladors les seues propietats o a assumir despeses impossibles a canvi de res.

Però clar; sempre arriba un moment en què, ningú sap perquè, la gent comença a dir prou. D’això en deiem “la gota que fa vessar el got”.

Quan passa això, per un fet aparentment menor, esclata tot.

I això és el que sembla que comença a passar al País Valencià.

Després d’haver vist que a un el poden condemnar a presó per entestar-se a parlar valencià a la Guàrdia Civil. O que es prepara una llei que afirma que es podran aplicar sancions administratives de desenes de milers de euros “per ofendre a Espanya o a qualsevol de les seues comunitats autònomes”. Sense la intervenció de cap jutge. I sense definir què pot ser una “ofensa”!

I no només. De sobte, el president de la Generalitat Valenciana, un senyor al qui no ha votat ningú per a tal càrrec. Un personatge a qui ha triat el partit popular només perquè l’anterior president va haver de dimitir per culpa dels escàndols de corrupció de tota mena que es produïren en el seu mandat, està molest. I ho està perquè, allà on va, l’escridassen. Li demanen la dimissió. Perquè ha tancat canal nou. Només per això. No per cap fet més important. I això l’emprenya, perquè ell estava avesat, com tota la colla de col·legues seus, a passejar pel “seu terreny” i a que tothom els llepés les sabates. I ara ja no. Li demanen que se’n vaja per haver tancat canal nou. Només per això.

Com li ho podrien demanar per continuar fent despeses en l’aeroport de Castelló. O per suggerir que empreses de “teletienda” estan interessades en les freqüències que deixa lliures RTVV. O per privatitzar tot allò que pot de la sanitat pública. O per permetre que tots els imputats que té en el seu partit, o fins i tot en el seu govern, continuen exercint els seus càrrecs amb impunitat. O per mantindre una allau d’enxufats als que anomena “assessors” quan moltes vegades no saben fer ni la “o” amb un canut.

De manera que ara, com ja té poques coses per inaugurar però es veu que li abelleix eixir a veure’s el seu “territori”, envolta els llocs on ha d’anar de policies per tal que la gent no se li puga acostar. Així, no escolta protestes. El seu món segueix sent perfecte.

Però va i els xiquets d’una escola, des del pati, li criden “volem que torne canal nou!”. Cavallers, quin pecat. Els xiquets d’una escola. Els xiquets!

De seguida, el fidel escuder de regidor de seguretat del PP els grava en vídeo. Ja ho sap, ell, que els pares el poden denunciar per violar la llei de privacitat de dades i imatges personals dels menors d’edat? La policia, senyors, entra a l’escola per fer callar als xiquets. Vostés s’imaginen que els seus fills tornaren a casa explicant una escena tan kafkiana com la d’un policia immens, amb ulleres fosques i porra i pistola al cint, encarant-se amb una colla de xiquets de deu anys per exigir-los que callen? Que Babalà ja és història?

I, a més, ara s’amenaça l’escola Taquígraf  Martí de Xàtiva amb un expedient per permetre que els xiquets “cridaren al president”.

Sincerament. Crec que aquesta gent han perdut el món de vista. I no ho haurien de fer, perquè ara mateix, Europa sembla estar seriosament preocupada, amb el comportament d’Espanya. Fins i tot, el tercer grup del parlament europeu, els lliberals i demòcrates, considera que ara mateix no és ni tan sols una democràcia sòlida.

Però ells, els governants del desgovern, de la rapinya i de la poca vergonya institucionalitzada, convençuts que tenen tota la raó perquè sempre la tenen, sempre l’han tinguda i sempre la tindran, segueixen avançant i envestint tot allò que es troben al davant.

És evident que necessiten un recanvi. Se n’han d’anar. I de pressa. Abans no els haja de fer fora la gent de mala manera.

Com deia la meua àvia d’Almassora, “Si no ho fan aviat, això s’acabarà amb una picà de fesols”.

Josep Usó

Estic sorprés. I escandalitzat. Però sobre tot, indignat.
I em direu,
Per què?
Està clar. Perquè com tothom, a tot el món, he vist la presumpta comptabilitat B del PP. I em sembla molt fort. Perquè, a diferència de molta gent que em diu que això no pot ser cert perquè és "massa cutre", jo pense que és perfecte. Si és, és una comptabilitat B, secreta. I està feta a mà per ell, sense cap possibilitat que ningú intercepte cap missatge de correu electrònic. O que et rebenten l'ordinador. No. És un llibre de comptabilitat clàssic i escrit a mà. I, el més excepcional de tot, és que la Vice-presidenta del partit, va i diu que la línia on Pio García Escudero reconeix que tornava uns diners al partit que li havien avançat per refer una vivenda afectada per un atemptat, just aquesta és certa. I vol contra atacar dient que això es normal. Segurament. Però allò excepcional és que el Bàrcenas, inserte aquesta línia EN MIG DE TOTES LES ALTRES I QUE LI QUADREN ELS COMPTES. Cóm ens hem de creure que tot és mentida? ha de ser veritat, perquè l'anotació està a la llibreta correcta.
Hui, hem assistit al desmentiment de don Mariano Rajoy, sense preguntes, sense periodistes que el miren a la cara i sense millorar la seua oratòria. Ja vorem el dilluns que li diu a Frau Merkel. I als periodistes d'allà. Espere que passe del "mi no comprender".
Tot plegat, em sembla un escàndol majúscul. També perquè ara, el senyor Rubalcaba diu que això ells no ho haurien fet mai. Com si fora de fiar, l'altre partit.
En paralel, l'ex - duc de Palma cada vegada ho té més cru, però sembla que ha tingut la mala sort de recalar a una família on ningú s'asssabenta de res.
Per si de cas, jutges i fiscals van amb peus de plom, no fora cosa.
I mentre, l'atur al 26% i la gent regirant els contenidors de la brossa moltes vegades cada dia. I els menjadors socials i de beneficència, desbordats.
Tot això, i més, és el que m'escandalitza. Com les notícies publicades al BOE segons les quals, mentre ací s'enfonsa tot, es gasten milions d'euros en decorar ambaixades, en fer-ne de noves o en cuberteríes amb les armes. És allò del "no tenemos para pan y compramos abanicos".
Però ara, després de tot el que he dit, vos preguntareu:
Per què estàs indignat?
És molt senzill. El que sembla és que aln nostres dirigents s'han venut a empresaris i persones interessades en ves a saber què. Però és escandalós que s'hagen venut per quatre xavos. Disculpeu, però 30000 € com a molt, quan després hi ha empreses que s'apropiaran de l'immens negoci de la sanitat, de l'educació, de la producció i distribució d'energia elèctrica o d'aigua potable, és de vergonya. Amb això, d'ací a tres setmanes, hauran de demanar més diners per arribar a final de mes. Al menys, s'haguessin venut per milions. Però no. Sembla que no són "vendepatrias". Són "regalapatrias".

Una miqueta sorprés.

He assistit, entre sorprés i esperançat, a la sentència que deixava sense validesa l'autoritat del Govern de la Generalitat Valenciana per impedir les emissions de TV3 al País Valencià. Després, he escoltat als uns i als altres i continue expectant.
El que més m'ha cridat l'atenció, però, han sigut les declaracions del nostre president, l'Honorable Alberto Fabra, afirmant que TV3 es podrà tornar a vore si i només si, el govern català "se compromete a respetar la lengua y las señas de identidad del pueblo valenciano...". Tot això ho dia en castellà. De manera que vaig anar al meu televisor, que en tinc un, i vaig anar passant cadenes. Vaig vore que puc sintonitzar TeleMadrid, TeleAndalucía, La CNN en anglés, MTV, AlJazeera també en anglés, i moltes altres. Tot això, gràcies al paquet bàsic del plus, no us aneu a pensar. I em diguí: Vols dir que AlJazeera fa massa cas, de nosaltres? Es preocupa molt, de les "nuestras señas de identidad propia y de la lengua que nos caracteriza?" (la valenciana, dicen.
Crec que no. Que ells, pel que vaig vore, donaven un butlletí de notícies, i triaven les que més els interessaven de tot el Món.
Conclusió primera: Puc vore la tele en castellà, en anglés, en rus (m'oblidava de Russia Today, que també es pot vore en anglés), però no puc vore TV3.
Conclusió segona: Doraemon o Shin Chan en castellà em sonen falsos, com de mentida. I com no m'agraden, no els mire.
Conclusió tercera: M'ha explicat el meu fill que hi ha un programa que et permet baixar-te els programes de la xarxa, de bades, i després vore'ls pel televisor. I he comprovat que és veritat i que funciona!
Per tant,
Algú s'entesta en posar portes al camp quan ja està clar que no serveix per a res. A més, aquest algú sembla que només sap parlar, i no massa bé, una llengua: el castellà. De manera que he decidit millorar el meu anglés. Per si he d'entendre del tot els telenotícies de Russia Today, de la CNN o d'AlJazeera. Més que res, per si em vulneren la idiosincràsia, alguna senya d'identitat o lguna cosa semblant. O, senzillament, per saber què passa, més enllà de les porte del camp. I, certament, és sorprenent que poc interessem a la resta del Món. Em fa l'efecte que Espanya és molt important. Molt. Però quasi exclussivament per als espanyols. I per a les seues senyes d'identitat.