Aquest darrer diumenge es va fer la Crida
(que molts mitjans s'entesten en anomenar la Cridà) a les festes
falleres. D'aquest acte, ha quedat tot en una anècdota amb l'excepció
del memorable discurs de la encara batllessa de València, la inimitable
(ara s'ha vist clar que imitar-la
és impossible) Rita Barberà. D'aquest discurs s'ha dit segurament tot
el que es podia dir i més encara. Hi ha un menyspreu al Valencià (que és
el català que es parla al País Valencià) absolut. I una manca de
coherència que no es pot creure si no s'ha vist abans el vídeo.
De seguida, xarxes socials, mitjans de tota mena se n'han fet ressò. Fins i tot Libertad Digital!
Però a mi em sembla més escandalós el discurs demanant disculpes
d'aquesta dona. No només perquè les demana en Castellà. Això, venint
d'ella que tots sabem que se'n fot del Català i que ni el parla ni
l'entén ni li interessa, seria el menys important. No. Em fa més mal és
que tampoc no sap parlar Castellà amb una mínima correcció (parla
manxec, amb aquelles terminacions dels participis en -ao, “m'he quedao
en blanco”) i tampoc amb gaire coherència.
I, amb
tot, això no és el pitjor, al meu parer. Ja no és que no sàpiga parlar
bé cap llengua. Cap ni una. És que, a més a més, ella demana disculpes a
la seua manera i considera que el “tema ya está zanjao”. Que vol dir
que ella pensa, si d'això se'n pot dir pensar, que està per damunt del
bé i del mal. Assumeix totes les crítiques, diu més endavant. Però no
arriba a ser conscient que més enllà de demanar disculpes, quan un
càrrec públic posa la pota fins on ella ho ha fet, assumeix la
responsabilitat. I, com a mínim, presenta la dimissió.
Però
això no val per a ella, que va tindre “un mal dia” després de
vint-i-quatre anys de grans discursos en grans escenaris, i places de
bous, etc., etc.
El problema rau en que es pensa que és batllessa de València per la gràcia de Déu.
Aquest personatge i altres com ella, com ara el mateix president Fabra
són els mateixos que impulsen aquell desficaci que es dirà “ley de las
señas de identidad del pueblo valenciano” (que serà en castellà perquè
en valencià són analfabets) i que dóna per fet que personatges amb
aquest bagatge cultural tan immens són els qui ens han de dir què hem de
fer i què no hem de fer. Quines coses són genuïnament valencianes i
quines no ho són. Ells.
I aquests són els que han de defensar la llengua. Uns individus que no en dominen cap.
Cavallers.
Des d'aquest final de febrer, em pregunte com pot haver arribat
València a tindre a una dona com aquesta vint-i-quatre anys de batllessa
i no haver-se enfonsat del tot. O com podem haver suportat tants i
tants anys de desgoverns valencians, primer amb aquell president Lerma
que mai va arribar a treballar en res que no fóra ser President de la
Generalitat, que continuà amb un subjecte com Eduardo Zaplana, que
començà en política per a forrar-se i acabà de conseller a Telefónica,
va seguir amb el somrient Francisco Camps (que ja només falta que també
acabe a la presó per corrupte com sembla que ho faran quasi tots els
membres del seu govern) i acaba amb aquest Alberto Fabra que, per no
voler-lo, ni el volen de candidat els del seu propi partit.
Doncs
bé. Els valencians hem sobreviscut a tot aquest túnel fosc llarg i
terrible. Com ho hem fet a aquell altre túnel, el del metro on no hi
havia els sistemes de frenada que van dur a la mort a quaranta-tres
valencians i que encara no ha acabat de trobar cap culpable.
Si
hem superat el desastre del Cabanyal, de l'Horta, de la Ciudad de la
Luz, de Terra Mítica, de la Ciudad de las Artes y las Ciencias, al
desmantellament de l'Institut d'Investigació Príncipe Felipe, a les
retallades brutals en Educació, Sanitat, Dependència. O en
infraestructures, que tenim les mateixes que teníem fa deu anys. (de
profit, vull dir. De les altres, des d'aeroports fins a trolley-busos
amb pretensions).
Si ja no tenim ni un sol mitjà públic de comunicació en català perquè ens els han llevat tots. Ni un, n'han deixat.
Si
hem aconseguit superar vius unes taxes d'atur que fan feredat, un
empobriment generalitzat que ens deixa com a regió pobra però que es veu
obligada a continuar finançant a un estat rapinyaire.
Si ens veiem obligats a mirar a les forces d'ordre quasi com si ho foren d'ocupació.
Si...
Si
hem passat tot això i més i encarem aquest any 2015 amb un somriure
il·lusionat al rostre, és perquè som un poble molt més dur del que
sembla. I perquè tenim clar que el canvi de veritat és a tocar.
I
ara, gràcies a la impagable Rita Barberà, els únics que els quedaven,
el món faller, han vist que l'únic que els interessava a tota aquesta
colla era aprofitar-se'n. Fer-los creure que eren importants. Al llarg
de molts anys, massa, havien segrestat també la festa de les falles. Una
festa que només volien com a aparador per a exhibir-se ells, com si
fóren els grans prohoms del País.
Afortunadament,
en un minut escàs, ella va quedar, representant a tots els de la seua
colla, com el que és en realitat. Una ignorant prepotent. Però amb data
de caducitat. Al maig d'enguany.