Cap on anem?
Quan jo era un xiquet, encara vivia Franco. I en algunes cases del
poble, encara es veien rètols pintats amb negre que deien Franco! Franco!
Arriba España! Aquelles cases no s’havien pintat des de la guerra.
A ma casa, s’escoltava la Pirenaica. Pràcticament
no s’entenia res, mentre el pare canviava de freqüència perquè contínuament
l’estaven interferint. I també escoltàvem l’emissió en castellà de la BBC. Dels noms, recorde
un periodista que es deia Harry D. Bilius. I, al migdia i al capvespre, totes
les emissores de ràdio, connectaven amb radio Nacional de España i emetien “El
parte”. Les notícies només eren aquelles. I la premsa, del Movimiento. A
Castelló, tocava el diario Mediterráneo.
Quan anàvem a l’escola, no podíem dir que escoltàvem la Pirenaica o la
BBC. Perquè podíem prendre mal. Ningú era
de fiar. Ni tan sols la pròpia família.
Em sembla que als actuals governants d’Espanya els agradaria tornar a
aquesta època. Pot ser, malgrat les aparences, mai s’han mogut d’allà. Toleren
malament la crítica. I tendeixen a oblidar que no ixen a les monedes com eixia
el dictador amb la llegenda “por la gracia de Dios”. Ells estan on estan perquè
el poble els ha triat. I el poble té, tenim, tot el dret de equivocar-nos. I de
triar-ne uns altres. O, si no ens compon el joc perquè el veiem ple de trampes,
a canviar-ne les normes. Unes que no permeten abusos com els que ara estem
patint. Perquè ara ja estem arribant a uns extrems veritablement insuportables.
Descobrim que els mateixos governants que estan imputats per delictes que
sempre es poden assimilar amb el llatrocini, retallen les ajudes als dependents;
només cal veure el vídeo de la senyora que ve la Pobla Llarga. Retallen les
condicions laborals dels treballadors que han costat desenes d’anys de dures
lluites i sacrificis terribles. Només cal recordar que, quan es demanava la
reducció de la jornada laboral de divuit hores al dia, l’argument més sòlid
dels patrons era que “al final, no voldran treballar”. Ara mateix, quan a algú
se li exigeix treballar sense horari per un sou de misèria, l’excusa és que
“això és la crisi”. Tantmateix, aquests mateixos govenants han permés, sense
cap escrúpol, que des dels bancs es robés, amb total impunitat, els estalvis de
tota la vida de centenars de milers de persones confiades, incloent-hi
jubilats, nadons, persones analfabetes o, fins i tot algun mort, només
considerant-los com a “experts en finances”. Als valencians, a més, després
d’anys d’enlluernar-nos amb projectes impossibles, faraònics i ruïnosos, ara
se’ns desposseeix de la televisió valenciana, només perquè és en valencià. Això
després d’haver prohibit, sense cap base legal homologable, la recepció de TV3,
que al capdavall, es feia a través d’una xarxa privada de repetidors.
Molts d’aquests fets, signifiquen que els nostres governants no
respecten, quan no els convé, la propietat privada. Com en la fantàstica llei
d’urbanisme valenciana que obligava els propietaris a vendre als grans
especuladors les seues propietats o a assumir despeses impossibles a canvi de
res.
Però clar; sempre arriba un moment en què, ningú sap perquè, la gent
comença a dir prou. D’això en deiem “la gota que fa vessar el got”.
Quan passa això, per un fet aparentment menor, esclata tot.
I això és el que sembla que comença a passar al País Valencià.
Després d’haver vist que a un el poden condemnar a presó per
entestar-se a parlar valencià a la Guàrdia
Civil. O que es prepara una llei que afirma que es podran
aplicar sancions administratives de desenes de milers de euros “per ofendre a
Espanya o a qualsevol de les seues comunitats autònomes”. Sense la intervenció
de cap jutge. I sense definir què pot ser una “ofensa”!
I no només. De sobte, el president de la Generalitat
Valenciana, un senyor al qui no ha votat ningú per a tal
càrrec. Un personatge a qui ha triat el partit popular només perquè l’anterior
president va haver de dimitir per culpa dels escàndols de corrupció de tota
mena que es produïren en el seu mandat, està molest. I ho està perquè, allà on
va, l’escridassen. Li demanen la dimissió. Perquè ha tancat canal nou. Només
per això. No per cap fet més important. I això l’emprenya, perquè ell estava
avesat, com tota la colla de col·legues seus, a passejar pel “seu terreny” i a
que tothom els llepés les sabates. I ara ja no. Li demanen que se’n vaja per
haver tancat canal nou. Només per això.
Com li ho podrien demanar per continuar fent despeses en l’aeroport de
Castelló. O per suggerir que empreses de “teletienda” estan interessades en les
freqüències que deixa lliures RTVV. O per privatitzar tot allò que pot de la
sanitat pública. O per permetre que tots els imputats que té en el seu partit,
o fins i tot en el seu govern, continuen exercint els seus càrrecs amb
impunitat. O per mantindre una allau d’enxufats als que anomena “assessors”
quan moltes vegades no saben fer ni la “o” amb un canut.
De manera que ara, com ja té poques coses per inaugurar però es veu que
li abelleix eixir a veure’s el seu “territori”, envolta els llocs on ha d’anar
de policies per tal que la gent no se li puga acostar. Així, no escolta
protestes. El seu món segueix sent perfecte.
Però va i els xiquets d’una escola, des del pati, li criden “volem que
torne canal nou!”. Cavallers, quin pecat. Els xiquets d’una escola. Els
xiquets!
De seguida, el fidel escuder de regidor de seguretat del PP els grava
en vídeo. Ja ho sap, ell, que els pares el poden denunciar per violar la llei
de privacitat de dades i imatges personals dels menors d’edat? La policia,
senyors, entra a l’escola per fer callar als xiquets. Vostés s’imaginen que els
seus fills tornaren a casa explicant una escena tan kafkiana com la d’un
policia immens, amb ulleres fosques i porra i pistola al cint, encarant-se amb
una colla de xiquets de deu anys per exigir-los que callen? Que Babalà ja és
història?
I, a més, ara s’amenaça l’escola Taquígraf Martí de Xàtiva amb un expedient per permetre
que els xiquets “cridaren al president”.
Sincerament. Crec que aquesta gent han perdut el món de vista. I no ho
haurien de fer, perquè ara mateix, Europa sembla estar seriosament preocupada,
amb el comportament d’Espanya. Fins i tot, el tercer grup del parlament
europeu, els lliberals i demòcrates, considera que ara mateix no és ni tan sols
una democràcia sòlida.
Però ells, els governants del desgovern, de la rapinya i de la poca
vergonya institucionalitzada, convençuts que tenen tota la raó perquè sempre la
tenen, sempre l’han tinguda i sempre la tindran, segueixen avançant i envestint
tot allò que es troben al davant.
És evident que necessiten un recanvi. Se n’han d’anar. I de pressa.
Abans no els haja de fer fora la gent de mala manera.
Com deia la meua àvia d’Almassora, “Si no ho fan aviat, això s’acabarà
amb una picà de fesols”.
Josep Usó