A tota màquina!

Avui el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, el mateix que té a gairebé tots els diputats substituïts per implicació en delictes de tota mena, ha tombat les esmenes a la totalitat presentades per l'oposició a la Llei de Senyes d'Identitat. L'argument bàsic de l'oposició és que el PP ha obviat els informes del Consell Jurídic Consultiu que afirmen que la Llei no és necessària. Que vol dir que no fa falta.

Però a ells els en fa, de falta. I molta. Pensem que encara cueja el paperàs de l'encara alcaldessa de València. Jo no entenc perquè encara ningú l'ha obligada a dimitir després d'un ridícul còsmic seguit d'una intervenció per disculpar-se que acaba amb aquella riallada esgarrifosa afirmant que al menys tindrà “la paternidá o la maternidá” d'alguna paraula nova.

I encara més. Estan a noranta dies d'unes eleccions que prometen escombrar-los fins on ells mai haurien pensat que anirien. Al carrer. I molts d'ells, sense la protecció i l'empar que es fan els uns als altres, poden acabar fins i tot a la presó.

De manera que per a ells, aquesta llei nyap és molt necessària. Vital, diria jo. Perquè si aconseguiren que els valencians ens posarem a discutir si a la paella es pot posar o no carxofa, i si se li'n posa i se li diu paella això ja no és valencià genuí, aleshores, igual es deixàvem anar-se'n sense demanar-los comptes per totes les malifetes, robatoris i atracaments sense escrúpols que ens han fet patir i que encara suportem.

I si, de passada, aconseguiren que ens tornarem a engrescar en una picabaralla amb els catalans per qualsevol cosa, ja bavejarien de gust.

Però ara el seu problema és un altre. Tenim millor accés que mai a la informació. Els seus mitjans de propaganda de sempre ja no els mira gairebé ningú. Fins i tot Canal9, quan la van tancar per fer contents als ideòlegs (per anomenar-los d'alguna manera, perquè de burros en són i prou) de la FAES, se'ls ha girat en contra. Les persones d'una edat, s'han quedat sense l'Alqueria Blanca. I ara, allà on va el President, el reben amb crits i li diuen “moniato”. I la seva vàlua es tanta, que ni els mandarins del seu propi partit el volen com a candidat. De l'alcaldessa del cap i Casal no en parlaré. Avui, no. Però és que se n'ha hagut d'anar Cotino, a plantar caquis, diu, després d'haver tractat de comprar el silenci de les famílies de les víctimes del metro. I Blasco, que la darrera que feu fou robar els diners dels pobres per comprar-se pisos i locals al centre de València. Uns pisos que, gràcies als seus, han baixat de preu segur. I a la cúpula de Camps (“el cureta” que li deia el Bigotes) li demanen trenta anys de presó. I només per començar. I Fabra (Carlos) tancat a la presó. I seguiria i no acabaria.

I els valencians amb una taxa d'atur brutal. I amb una Sanitat mutilada. I amb una Educació que fa pena, excepte per subvencionar escoles concertades, privades i demés. I amb una Dependència que ni està ni se l'espera. I amb les mateixes infraestructures que teníem fa deu anys (útils, vull dir. D'acudit en tenim per donar i vendre. Fins i tot tenim uns estudis cinematogràfics aturats).

Però ara resulta que els ha arribat el temps electoral i veuen que se'n van. I que a les falles, només hi ha un ninot indultat. La resta van al foc. I es veu que aquesta imatge, juntament amb la brama que ja veuen de la gent que està, que estem, molt indignats (al meu poble diuen “com el tio de la veta”), els espanta. I han de fer alguna cosa. I corren. Corren cap endavant a tota màquina. Tan com poden.

A mi em recorden aquells personatges de “La gran evasió”. Són dos oficials anglesos que s'han escapat d'un camp nazi i que són descoberts en pujar al tren a una estació. Aleshores fugen pel mig de l'andana atapeïda de gent. Al seu darrere, l'oficial alemany crida “tothom a terra”. I ells, desesperats, continuen corrent sense adonar-se'n que ja corren sols. Que tota la gent s'ha estirat al terra de l'andana. L'espectador ja veu que estan perduts, abans que els abaten. Però, si fóreu vosaltres, no seguiríeu corrent? Doncs això fa ara el PPCV (que amb aquestes sigles sembla una antiga república soviètica).

Per aquesta raó volen que, per Llei s'afirme que el valencià és una llengua diferent de totes. Però tots sabem que cap d'ells la parla ni li importa.

I volen que la bandera siga única al món. I que l'himne de l'Exposició compost pel mestre Serrano siga l'únic himne que puguem escoltar els valencians (I el faller, també. Però només al març).

Segurament, la nova Llei no inclourà com a signe d'identitat el tindre més parlamentaris que enlloc del món imputats per delictes econòmics. Veieu? Això estarà bé. Fins i tot ells, que no saben fer la O amb un canut, faran una cosa ben feta. Allò dels diputats delinqüents no serà cosa dels valencians. Només ho serà d'aquells que semblen una república soviètica, d'aquelles que ja han desaparegut. (Per exemple, Uzbekistan era YCCP). I allà també en donaven amb un sifó, amb les senyes d'identitat. La falç i el martell estaven a tot arreu.

La que ens faltava!

 

Aquest darrer diumenge es va fer la Crida (que molts mitjans s'entesten en anomenar la Cridà) a les festes falleres. D'aquest acte, ha quedat tot en una anècdota amb l'excepció del memorable discurs de la encara batllessa de València, la inimitable (ara s'ha vist clar que imitar-la és impossible) Rita Barberà. D'aquest discurs s'ha dit segurament tot el que es podia dir i més encara. Hi ha un menyspreu al Valencià (que és el català que es parla al País Valencià) absolut. I una manca de coherència que no es pot creure si no s'ha vist abans el vídeo.

De seguida, xarxes socials, mitjans de tota mena se n'han fet ressò. Fins i tot Libertad Digital!

Però a mi em sembla més escandalós el discurs demanant disculpes d'aquesta dona. No només perquè les demana en Castellà. Això, venint d'ella que tots sabem que se'n fot del Català i que ni el parla ni l'entén ni li interessa, seria el menys important. No. Em fa més mal és que tampoc no sap parlar Castellà amb una mínima correcció (parla manxec, amb aquelles terminacions dels participis en -ao, “m'he quedao en blanco”) i tampoc amb gaire coherència.

I, amb tot, això no és el pitjor, al meu parer. Ja no és que no sàpiga parlar bé cap llengua. Cap ni una. És que, a més a més, ella demana disculpes a la seua manera i considera que el “tema ya está zanjao”. Que vol dir que ella pensa, si d'això se'n pot dir pensar, que està per damunt del bé i del mal. Assumeix totes les crítiques, diu més endavant. Però no arriba a ser conscient que més enllà de demanar disculpes, quan un càrrec públic posa la pota fins on ella ho ha fet, assumeix la responsabilitat. I, com a mínim, presenta la dimissió.

Però això no val per a ella, que va tindre “un mal dia” després de vint-i-quatre anys de grans discursos en grans escenaris, i places de bous, etc., etc.

El problema rau en que es pensa que és batllessa de València per la gràcia de Déu.

Aquest personatge i altres com ella, com ara el mateix president Fabra són els mateixos que impulsen aquell desficaci que es dirà “ley de las señas de identidad del pueblo valenciano” (que serà en castellà perquè en valencià són analfabets) i que dóna per fet que personatges amb aquest bagatge cultural tan immens són els qui ens han de dir què hem de fer i què no hem de fer. Quines coses són genuïnament valencianes i quines no ho són. Ells.

I aquests són els que han de defensar la llengua. Uns individus que no en dominen cap.

Cavallers. Des d'aquest final de febrer, em pregunte com pot haver arribat València a tindre a una dona com aquesta vint-i-quatre anys de batllessa i no haver-se enfonsat del tot. O com podem haver suportat tants i tants anys de desgoverns valencians, primer amb aquell president Lerma que mai va arribar a treballar en res que no fóra ser President de la Generalitat, que continuà amb un subjecte com Eduardo Zaplana, que començà en política per a forrar-se i acabà de conseller a Telefónica, va seguir amb el somrient Francisco Camps (que ja només falta que també acabe a la presó per corrupte com sembla que ho faran quasi tots els membres del seu govern) i acaba amb aquest Alberto Fabra que, per no voler-lo, ni el volen de candidat els del seu propi partit.

Doncs bé. Els valencians hem sobreviscut a tot aquest túnel fosc llarg i terrible. Com ho hem fet a aquell altre túnel, el del metro on no hi havia els sistemes de frenada que van dur a la mort a quaranta-tres valencians i que encara no ha acabat de trobar cap culpable.

Si hem superat el desastre del Cabanyal, de l'Horta, de la Ciudad de la Luz, de Terra Mítica, de la Ciudad de las Artes y las Ciencias, al desmantellament de l'Institut d'Investigació Príncipe Felipe, a les retallades brutals en Educació, Sanitat, Dependència. O en infraestructures, que tenim les mateixes que teníem fa deu anys. (de profit, vull dir. De les altres, des d'aeroports fins a trolley-busos amb pretensions).

Si ja no tenim ni un sol mitjà públic de comunicació en català perquè ens els han llevat tots. Ni un, n'han deixat.

Si hem aconseguit superar vius unes taxes d'atur que fan feredat, un empobriment generalitzat que ens deixa com a regió pobra però que es veu obligada a continuar finançant a un estat rapinyaire.

Si ens veiem obligats a mirar a les forces d'ordre quasi com si ho foren d'ocupació.

Si...

Si hem passat tot això i més i encarem aquest any 2015 amb un somriure il·lusionat al rostre, és perquè som un poble molt més dur del que sembla. I perquè tenim clar que el canvi de veritat és a tocar.

I ara, gràcies a la impagable Rita Barberà, els únics que els quedaven, el món faller, han vist que l'únic que els interessava a tota aquesta colla era aprofitar-se'n. Fer-los creure que eren importants. Al llarg de molts anys, massa, havien segrestat també la festa de les falles. Una festa que només volien com a aparador per a exhibir-se ells, com si fóren els grans prohoms del País.

Afortunadament, en un minut escàs, ella va quedar, representant a tots els de la seua colla, com el que és en realitat. Una ignorant prepotent. Però amb data de caducitat. Al maig d'enguany.

El transport nuclear pel davant de casa.

Ara s'ha sabut que els residus procedents de les centrals nuclears d'Ascó i Vandellós aniran per carretera, tres vegades al mes cap al País Valencià. Allà, es reuniran amb els procedents de Cofrents i aniran tots cap al magatzem de residus d'alta activitat de Villar de Cañas, a 60 km de Conca. A les comarques de Castelló, circularan per la costa i travessaran 13 municipis. Ja sabem que Greenpeace ha posat el crit al cel i que l'ajuntament de Castelló (es veu que és un dels municipis afectats) diu que confia plenament en el Ministerio.
També sabem que el Ministerio no s'ha molestat ni tan sols en avisar del que travessarà les carreteres que passen pel costat de sa casa els responsables dels ajuntaments afectats.
Però el que no sabem molts de nosaltres és què és, aproximadament, què són aquests residus.
Per això vull fer una petita explicació.
Les centrals nuclears que estan en servei ara mateix a l'Estat Espanyol són del tipus PWR o BWR (reactors amb aigua a pressió o en ebullició). I el combustible que usen és urani enriquit. L'urani és un metall pesant que té dos isòtops. El 235, que és fissible (això vol dir que si se'l bombardeja amb neutrons llençats a una determinada velocitat, el seu nucli es trenca aproximadament per la meitat). Aquest procés desprèn una enorme quantitat d'energia. I també es desprenen més neutrons i uns residus que són molt radioactius (per exemple el cesi 136 o el iode 131). Aquests darrers, tenen un període de semidesintegració de 13 dies i de 8 dies respectivament.
El període de semidesintegració és el temps que triga un material radioactiu en baixar les seves emissions a la meitat.
L'altre isòtop de l'urani és el 238. Aquest no és fissible, que vol dir que no serveix com a combustible nuclear.
L'urani natural conté aproximadament, un 0,7% d'urani 235 i un 99,3% d'urani 238. Per aconseguir usar l'urani com a combustible nuclear, cal enriquir-lo en l'isòtop 235. Aquest és un procés llarg, car i difícil. Les centrals, usen urani enriquit fins a un 3 – 4% d'urani 235. Aquesta és una tecnologia de doble us. Si s'enriqueix més, s'aconsegueix urani altament enriquit (del 90% d'urani 235) que s'usa en armes nuclears.

Un gran problema de les centrals nuclears consisteix en la gestió del combustible usat. Aquest, que recordem conté, aproximadament, un 96 – 97% d'urani 238, ha segut bombardejat amb molts neutrons al llarg de la seva vida útil. I només genera energia la fissió de l'urani 235. Què passa, doncs, amb aproximadament el 96 – 97% dels neutrons, que han de entropessar, estadísticament, amb àtoms d'urani 238?

Els àtoms d'urani 238 absorbeixen aquests neutrons. A continuació, emeten dos electrons i es transformen en àtoms d'un element diferent. El Plutoni 239. Aquest element no existia al planeta Terra fins el 1940.
Aquest element, també es pot usar com a combustible nuclear (igual com ho és l'urani 235) però no hi ha cap central operativa que l'use. L'altra utilitat que té és com a explosiu nuclear.
Aquest plutoni 239 és el residu perillós que es genera a les centrals nuclears. D'entrada, com que el combustible gastat és molt radioactiu i aquesta activitat genera molta calor, es manté un temps en piscines d'aigua molt ben destil·lada fins que la seva temperatura es manté baixa. Mesos o anys.
Aquestes piscines són les que, en l'accident de Fukushima es van esquerdar, es van quedar en sec i van deixar que part d'aquell plutoni emetés molta radiació directament a l'atmosfera. Per evitar-ho es va arribar a llençar aigua amb helicòpters blindats. A les centrals espanyoles, aquestes piscines ja estan plenes. Fins ara, la única solució trobada era o enviar aquests residus a un cementiri nuclear estranger, construir més piscines a les pròpies centrals o fer un cementiri propi. Aquest és el que s'ha construït a Villar de Cañas.
Per al transport d'aquests residus s'usen uns contenidors d'alta seguretat anomenats popularment “castells”. Aquest seran els que travessaran les nostres comarques. I aniran al dipòsit de Villar de Cañas on s'emmagatzemaran uns quants anys. Després d'uns anys, cent per exemple, ja es pensarà on fer un enterrament a un dipòsit geològic profund.
Però el problema d'aquest plutoni és molt greu. El període de semidesintegració del plutoni 239 és de 24200 anys. Això significa que la seva activitat només baixarà a la meitat després de 24200 anys.
Si suposem que l'activitat d'una mostra radioactiva ha baixat pràcticament a zero després de 10 períodes de semidesintegració (aleshores seria de menys de un 0,1% de l'activitat inicial) en el cas del iode 131 això serien 8*10 = 80 dies. En el cas del cesi 136, 13*10 = 130 dies.
En el cas del plutoni 239, 24200*10 = 242000 anys.
Durant tot aquest temps, el plutoni serà perillós, perquè la velocitat de desintegració és independent de qualsevol cosa que nosaltres puguem fer. Només el podem confinar i esperar que res ni ningú obri aquests magatzems. Ni un eixlebrat ni  un terratrèmol, per esmentar dues possibilitats.
Però cal pensar que 242000 anys són molt temps. Si en lloc d'anar endavant anàrem enrere, ens trobaríem amb els coetanis d'Atapuerca.