Elogi de la moderació

Acaba de dir el senyor presidente, don Mariano Rajoy Brey, que espera que a Catalunya s’acabe imposant el seny. I ell entén per seny que tot continue com està. Que els espanyols puguen seguir fent acudits de catalans gasius, imitant l’accent català en parlar castellà com a sinònim de ridícul, abocant impúnement foc i flama des de periòdics, radios i televisions i que ningú els diga res. Perquè això és la moderació. Que puguen seguir expoliant al Principat, al País Valencià o a les Illes any rere any i que no passe res. Això també és assenyat. Que les infraestructures bàsiques estiguen segles per fer (encara tenim ancho ibérico, de cuatro pies castellanos per a les vies del tren), això també deu ser assenyat i moderat.

I demanar el contrari és extremisme, impossible, insolidari i ves a saber quantes coses més.

És precís que sapiguem, catalans, valencians i mallorquins, que el castellà, que ells anomenen espanyol, és la llengua que té més futur del món, com ja digué el padre Astete, “porque el francés y el inglés, están tan gastados que no lo podrán sustituir”. Assenyat és, mentre es financen sense cap mena de vergonya ruïnosos projectes de submarins que s’enfonsen, retallar les pensions dels jubilats, les prestacions sanitàries, les beques de tota mena, les despeses per als dependents, i el que vindrà.

Assenyat és disposar d’una gran xarxa d’ambaixades massa grans en les què no s’aclareix res i que costen el que no es té. O tindre un ambaixador al Regne Unit que ni tan sols parla anglés. Assenyat és gastar-se una fortuna promocionant una candidatura per al Madrid olímpic 2020 que pergué fins i tot davant d’Estambul. I on anaren quasi dos-cents convidats. Assenyat és també el paperàs de la insigne alcaldessa, del “relaxing cup of café con leche”, o de la vaga d’escombraries, o de l’Spa mentre hi havia tres mortes en el desastre del Madrid Arena. 

Per a don Mariano, tot això és assenyat. Com ho va ser enviar a la legión a fer maniobres pels carrers de Barcelona, o amenaçar amb que sense Espanya Catalunya no pot sobreviure ni un sol segon. Assenyat és provocar al Regne Unit a través de Gibraltar; i ho és més encara amagar les conseqüències quan arriben. Assenyat és gastar-se el que no es té en trams i trams d’AVE que de vegades ni es poden posar en marxa o que s’han de subvencionar sense límit, fins arribar a un bitllet Barcelona Oviedo per trenta euros quan un bitllet de rodalies Castelló València en costa sis.

Assenyat és mantindre les xarxes de rodalies en males condicions per tal que ho hi haja alternativa real al vehicle privat.

Assenyat és declarar ara que s’han perdut 36000 milions d’euros dels deixats als bancs però que aquests ja poden declarar beneficis. Assenyat és tindre a tota mena de responsables polítics, de qualsevol nivell, involucrats en casos de corrupció. En qualsevol ciutat, comunitat, diputació, o en el govern central.

Fins i tot, es veu que és molt assenyat que la família real també semble estar fins al capdamunt de negocis tèrbols. Això es veu que és extremadament assenyat.

També deu ser assenyat tindre sis milions d’aturats, fer propaganda a l’estranger que ací ara tenim uns sous competitius fins i tot amb la Xina i seguir tan tranquils afirmant que la economia ja està millorant.

I, finalment, deixeu-m’ho dir que soc del nord del País Valencià, assenyat és tindre un aeroport buit que, a més, no és apte per tal que els avions que podrien vindre, maniobraren.

Si, don Mariano. Tot això és assenyat.

I els que gosen dir que tot això, o al menys una part d’això no és assenyat, o fins i tot que això no es pot suportar més, són uns extremistes.

Perquè al capdavall, la Raó, la única raó, la tenen vostés. Tant és que tot el món els gire l’esquena. Ja tornaran. Com ho han fet tots els països que s’han independitzat del Reyno de España.

Doncs mire, don Mariano. No. Tot això no és assenyat. És impossible de mantindre. Per això els catalans estan com estan. I els mallorquins. I els valencians es veu que ja comencem. Perquè només ens falta que ens expliquen, a nosaltres, que és assenyat i què no ho és. I que, a més a més, els qui ens ho expliquen siguen vostés.

Josep Usó

Cap on anem?

Quan jo era un xiquet, encara vivia Franco. I en algunes cases del poble, encara es veien rètols pintats amb negre que deien Franco! Franco! Arriba España! Aquelles cases no s’havien pintat des de la guerra.

A ma casa, s’escoltava la Pirenaica. Pràcticament no s’entenia res, mentre el pare canviava de freqüència perquè contínuament l’estaven interferint. I també escoltàvem l’emissió en castellà de la BBC. Dels noms, recorde un periodista que es deia Harry D. Bilius. I, al migdia i al capvespre, totes les emissores de ràdio, connectaven amb radio Nacional de España i emetien “El parte”. Les notícies només eren aquelles. I la premsa, del Movimiento. A Castelló, tocava el diario Mediterráneo.

Quan anàvem a l’escola, no podíem dir que escoltàvem la Pirenaica o la BBC. Perquè podíem prendre mal. Ningú era de fiar. Ni tan sols la pròpia família.

Em sembla que als actuals governants d’Espanya els agradaria tornar a aquesta època. Pot ser, malgrat les aparences, mai s’han mogut d’allà. Toleren malament la crítica. I tendeixen a oblidar que no ixen a les monedes com eixia el dictador amb la llegenda “por la gracia de Dios”. Ells estan on estan perquè el poble els ha triat. I el poble té, tenim, tot el dret de equivocar-nos. I de triar-ne uns altres. O, si no ens compon el joc perquè el veiem ple de trampes, a canviar-ne les normes. Unes que no permeten abusos com els que ara estem patint. Perquè ara ja estem arribant a uns extrems veritablement insuportables. Descobrim que els mateixos governants que estan imputats per delictes que sempre es poden assimilar amb el llatrocini, retallen les ajudes als dependents; només cal veure el vídeo de la senyora que ve la Pobla Llarga. Retallen les condicions laborals dels treballadors que han costat desenes d’anys de dures lluites i sacrificis terribles. Només cal recordar que, quan es demanava la reducció de la jornada laboral de divuit hores al dia, l’argument més sòlid dels patrons era que “al final, no voldran treballar”. Ara mateix, quan a algú se li exigeix treballar sense horari per un sou de misèria, l’excusa és que “això és la crisi”. Tantmateix, aquests mateixos govenants han permés, sense cap escrúpol, que des dels bancs es robés, amb total impunitat, els estalvis de tota la vida de centenars de milers de persones confiades, incloent-hi jubilats, nadons, persones analfabetes o, fins i tot algun mort, només considerant-los com a “experts en finances”. Als valencians, a més, després d’anys d’enlluernar-nos amb projectes impossibles, faraònics i ruïnosos, ara se’ns desposseeix de la televisió valenciana, només perquè és en valencià. Això després d’haver prohibit, sense cap base legal homologable, la recepció de TV3, que al capdavall, es feia a través d’una xarxa privada de repetidors.

Molts d’aquests fets, signifiquen que els nostres governants no respecten, quan no els convé, la propietat privada. Com en la fantàstica llei d’urbanisme valenciana que obligava els propietaris a vendre als grans especuladors les seues propietats o a assumir despeses impossibles a canvi de res.

Però clar; sempre arriba un moment en què, ningú sap perquè, la gent comença a dir prou. D’això en deiem “la gota que fa vessar el got”.

Quan passa això, per un fet aparentment menor, esclata tot.

I això és el que sembla que comença a passar al País Valencià.

Després d’haver vist que a un el poden condemnar a presó per entestar-se a parlar valencià a la Guàrdia Civil. O que es prepara una llei que afirma que es podran aplicar sancions administratives de desenes de milers de euros “per ofendre a Espanya o a qualsevol de les seues comunitats autònomes”. Sense la intervenció de cap jutge. I sense definir què pot ser una “ofensa”!

I no només. De sobte, el president de la Generalitat Valenciana, un senyor al qui no ha votat ningú per a tal càrrec. Un personatge a qui ha triat el partit popular només perquè l’anterior president va haver de dimitir per culpa dels escàndols de corrupció de tota mena que es produïren en el seu mandat, està molest. I ho està perquè, allà on va, l’escridassen. Li demanen la dimissió. Perquè ha tancat canal nou. Només per això. No per cap fet més important. I això l’emprenya, perquè ell estava avesat, com tota la colla de col·legues seus, a passejar pel “seu terreny” i a que tothom els llepés les sabates. I ara ja no. Li demanen que se’n vaja per haver tancat canal nou. Només per això.

Com li ho podrien demanar per continuar fent despeses en l’aeroport de Castelló. O per suggerir que empreses de “teletienda” estan interessades en les freqüències que deixa lliures RTVV. O per privatitzar tot allò que pot de la sanitat pública. O per permetre que tots els imputats que té en el seu partit, o fins i tot en el seu govern, continuen exercint els seus càrrecs amb impunitat. O per mantindre una allau d’enxufats als que anomena “assessors” quan moltes vegades no saben fer ni la “o” amb un canut.

De manera que ara, com ja té poques coses per inaugurar però es veu que li abelleix eixir a veure’s el seu “territori”, envolta els llocs on ha d’anar de policies per tal que la gent no se li puga acostar. Així, no escolta protestes. El seu món segueix sent perfecte.

Però va i els xiquets d’una escola, des del pati, li criden “volem que torne canal nou!”. Cavallers, quin pecat. Els xiquets d’una escola. Els xiquets!

De seguida, el fidel escuder de regidor de seguretat del PP els grava en vídeo. Ja ho sap, ell, que els pares el poden denunciar per violar la llei de privacitat de dades i imatges personals dels menors d’edat? La policia, senyors, entra a l’escola per fer callar als xiquets. Vostés s’imaginen que els seus fills tornaren a casa explicant una escena tan kafkiana com la d’un policia immens, amb ulleres fosques i porra i pistola al cint, encarant-se amb una colla de xiquets de deu anys per exigir-los que callen? Que Babalà ja és història?

I, a més, ara s’amenaça l’escola Taquígraf  Martí de Xàtiva amb un expedient per permetre que els xiquets “cridaren al president”.

Sincerament. Crec que aquesta gent han perdut el món de vista. I no ho haurien de fer, perquè ara mateix, Europa sembla estar seriosament preocupada, amb el comportament d’Espanya. Fins i tot, el tercer grup del parlament europeu, els lliberals i demòcrates, considera que ara mateix no és ni tan sols una democràcia sòlida.

Però ells, els governants del desgovern, de la rapinya i de la poca vergonya institucionalitzada, convençuts que tenen tota la raó perquè sempre la tenen, sempre l’han tinguda i sempre la tindran, segueixen avançant i envestint tot allò que es troben al davant.

És evident que necessiten un recanvi. Se n’han d’anar. I de pressa. Abans no els haja de fer fora la gent de mala manera.

Com deia la meua àvia d’Almassora, “Si no ho fan aviat, això s’acabarà amb una picà de fesols”.

Josep Usó